Al norai d’un moll Portuguès

Van canviar els vaixells,

Les seves banderes i els seus tripulants,

Però mai va acabar de passar el passat.

Només van passar els dies

De sal a les galtes i llàgrimes al mar,

Van canviar les badies,

Els ports, les grues i els capitans

Però mai va passar el que sento

Quan passejant junt a la baixamar

Del riu, somnio que ets al meu costat.

El temps pot ser que pobli

La nostra memòria incerta

Amb altres persones.

El temps pot ser que ompli

Amb altres moments,

Els nostres records.

Però aliè al meu àlbum intern,

Al norai d’un moll

On un dia vaig gravar el teu nom,

És on encara guardo

El que jo sóc i el que vaig ser.

Puc ignorar com vaig voler

Deixar fins i tot la mar per tu,

Esborrar els teus cabells d’ordi

I fingir que no vas existir,

Oblidar-me de l’ahir i de Lisboa.

Però sempre hi haura alguna ocasió

En la qual al amarrar la proa

Del meu vaixell al moll d’alguna estació

Fluvial, quelcom m’enrecordi

Que encara existeix el norai

D'aquell vell moll portuguès,

I els fados consumint a la foscor

Les espelmes de nits sense fi,

Així com el nostre amor latent

A les parelles dels panels

Del nen amb ulls de gegant.

Puc ignorar que t’estimo,

Continuar la vida navegant

I fingir que visc al present,

Però el meu futur només pot ser

El nostre passat.

La meva vida passa per passar-la

Al teu costat.

Sempre n’hi hauran panels,

Molls, proes i vaixells,

Que em duguin de nou a tu.

Però algun dia el rovell del norai

Esborrarà el teu nom

De les “docas” de Lisboa

És l’hora d’escurçar l’espai

Que va quedar entre nosaltres,

I sé que aviat trobaré el camí.

Fins en l'aire està gravat

Que tu no ets passat

Mentre segueixis viu en mi.