El Tajo ara és
tot meu
A la
desembocadura.
Desde les petites
ones
Que s’hi formen
al davant
De Cruz Quebrada
Fins a l’altre
banda del riu.
Potser empiparà a
algú,
La resta quedarà
indiferent.
Tant me fa la
gent,
Tant me fa el món,
Vulguin o no,
El Tajo ara és
tot meu
A la
desembocadura.
A la fosca
matinada
De boira, calima
e peus freds,
Controlo el
tráfic fluvial
De vaixells als
que no navego.
Ahir quasi que
ploro
Al volar sobre la
marginal
A camí de una casa
meva
Que encara no és
pas una llar.
L’estomac em preguntà
Si potser l’avió
No s’havia
equivocat
De destí.
Els meus pares no
eren catalans
I això no em va
impedir
De ser-ho jo.
Al temps que
d’altres
Es retorcen de
dolor
I s’afogen a les
injusticies,
Jo no m’hi puc
pas queixar,
Jo ho tinc tot,
Fins el Tajo és ara
meu
A la
desembocadura.
Ho tinc tot,
Però m’hi manca
la terra,
M’hi manca la
gent,
M’hi manca la
llengua
Que en tinc por
D’oblidar.
Ho tinc tot,
Però no trobo les
raons
Per saber
A on hauria de
ser.
Querida amiga. Derramé alguna que otra lágrima al leer tu poema. Es simplemente una preciosidad y me voy a permitir el robártelo porque me ha llegado fuerte. Espero que no te importe.
ResponderEliminarTe deseo toda la felicidad y se que tu tierra y tu cultura te acompañarán allí donde estés.
Un beso y un gran abrazo. Hasta pronto.
Me alegra mucho que mis poesías hagan sentir.
ResponderEliminarSerá todo un honor que publiques mi poesía.
Muchos besos cariño.