8 sept 2011

Al norai d’un moll Portuguès


Van canviar els vaixells,
Les seves banderes i els seus tripulants,
Però mai va acabar de passar el passat.
Només van passar els dies
De sal a les galtes i llàgrimes al mar,

Van canviar les badies,
Els ports, les grues i els capitans
Però mai va passar el que sento
Quan passejant junt a la baixamar
Del riu, somnio que ets al meu costat.

El temps pot ser que pobli
La nostra memòria incerta
Amb altres persones.
El temps pot ser que ompli
Amb altres moments,
Els nostres records.
Però aliè al meu àlbum intern,
Al norai d’un moll
On un dia vaig gravar el teu nom,
És on encara guardo
El que jo sóc i el que vaig ser.

Puc ignorar com vaig voler
Deixar fins i tot la mar per tu,
Esborrar els teus cabells d’ordi
I fingir que no vas existir,
Oblidar-me de l’ahir i de Lisboa.
Però sempre hi haura alguna ocasió
En la qual al amarrar la proa
Del meu vaixell al moll d’alguna estació
Fluvial, quelcom m’enrecordi
Que encara existeix el norai
D'aquell vell moll portuguès,
I els fados consumint a la foscor
Les espelmes de nits sense fi,
Així com el nostre amor latent
A les parelles dels panels
Del nen amb ulls de gegant.



Puc ignorar que t’estimo,
Continuar la vida navegant
I fingir que visc al present,
Però el meu futur només pot ser
El nostre passat.
La meva vida passa per passar-la
Al teu costat.

Sempre n’hi hauran panels,
Molls, proes i vaixells,
Que em duguin de nou a tu.
Però algun dia el rovell del norai
Esborrarà el teu nom
De les “docas” de Lisboa

És l’hora d’escurçar l’espai
Que va quedar entre nosaltres,
I sé que aviat trobaré el camí.
Fins en l'aire està gravat
Que tu no ets passat
Mentre segueixis viu en mi.